[1653; del ll. impotentia, íd.]
f 1 Qualitat d'impotent. Reduir a la impotència.
2 Manca de capacitat per a fer una cosa.
im_po_tèn_ci_a.
Veus i més veus ressonant dins del meu cap amb una melodia rítmica que fa que no puguis parar de “tatareja” la lletra. Sempre la mateixa cançó. Un disc ratllat que es repeteix dia rere dia independentment del meu estat d’ànim. Casualitat? Potser no. Impotència? Potser si.
Com poder evadir-me i desfer-me d’aquesta cançó, de moment, presenta una resposta nul·la, ineficaç, dolenta. Si durant un temps la melodia para de sonar, repentinament, hi ha quelcom inesperat que reactiva la zona sensible del meu cervell, la cançó es comença a reproduir i suspenc l’examen una altra vegada. Però no ve d’aquí, penso.
Perquè el major problema no resideix amb el fet material de començar de nou amb una taula rassa digna de qualsevol empirista. El problema real es basa amb el sentiment, amb la impotència de veure que, una vegada més, els teus avanços van per terra i no pots fer res per evitar-ho, i a més, no saps si realment estàs fent un esforç debades. Impotència? Potser si.
Com puc explicar-li al meu cor que tota aquella il·lusió viscuda era tan sols un engany? Tan sols un miratge dels molts que és venen qualsevol nit per allà a cada cantonada, a cada poble, a cada bar, en cada mirada...
Llavors, quan arribo a la cima de la desolació, tornen el records i les imatges. El cervell interactua tirant-se pedres sobre si mateix, com si ell i jo no fóssim una sola persona, sinó una falsa unió divorciada i castigada per tantes contradiccions. Consola’t, les llàgrimes mai son envà, sigues positiu, el motor tornarà a arrancar i pujarà les costes més inclinades en primera, patint i sense intentar mirar enrere per no espantar-te amb la cua de memòries que algun dia, potser algun dia quan aprengui a canviar de marxa, podran allunyar-se. Aquell dia podré dir: “Impotència? No gràcies.”
